L’esclat de denúncies sobre agressions masclistes
de diferent nivell que hem pogut veure els darrers dies a les xarxes socials,
ens haurien de portar a fer una reflexió seriosa sobre com afrontem i responem al fet indiscutible que en les organitzacions de
l’esquerra revolucionària hi ha masclisme.
El masclisme en les nostres
organitzacions es cristal·litza de moltes maneres, des del repartiment de les
tasques logístiques i del dia a dia de l’organització, els rols de lideratge i
el funcionament de les assemblees i debats, però també en la forma com ens
relacionem amb els nostres companys i companyes.
Moltes de les dones que militem o hem
militat en aquestes organitzacions, hem tingut relacions sexo-afectives amb
companys de militància que, efectivament, han estat impregnades de masclisme. I
és obvi perquè els nostres companys, igual que nosaltres, tenim una motxilla i
un bagatge d’aprenentatges dels quals no ens en podem desfer amb facilitat i
que ens porten a tenir relacions desiguals, relacions patriarcals.
Amb això no descobreixo res nou, ni assenyalo
res que no passi fora d’entorns militants. Ja
que dins l’Esquerra Independentista es donen les mateixes dinàmiques que es
donen en qualsevol altre context o ambient sigui d’oci o de militància,
independentment del seu color.
La qual cosa, evidentment, no ho fa
menys greu. Al contrari. Les persones
militants, en aquest cas especialment els homes, tenen la obligació moral de transformar
les seves actituds i renunciar als seus privilegis, perquè una persona que
participa d’una organització revolucionària no pot caure en l’autocomplaença de
considerar que els valors que impregnen la societat són immutables i que per
tant no té una responsabilitat personal i política sobre les seves accions.
Aquestes accions, quan considerem que
són agressions masclistes, no tenen mai
la mateixa magnitud ni gravetat sobre la dona que les pateix, tant des d’un
punt de vista de la percepció i l’impacte que té sobre la dona, com de les
eines que aquesta disposi per fer-hi front. Eines emocionals, relacionals,
materials o de poder, com tampoc tenen la mateixa magnitud ni impacte en funció
de la posició que tingui l’home dins l’organització i el poder que ostenti, com
pel que fa l’acció en si.
Considerant aquesta diagnosi de la
situació, les organitzacions revolucionàries haurien de respondre a les
agressions masclistes que es donen en el seu si d’una manera que, en primer
lloc, sigui efectiva i que a l’hora ofereixi solucions reals, concretes,
ponderades i reparadores.
Els
protocols interns s’han demostrat clarament ineficients en tant que malgrat comptar amb ells, moltes
dones militants no es senten interpel·lades ni protegides per aquests protocols
i les comissions que hi ha darrera.
Cal veure, doncs, el motiu pel qual no
són efectius i valorar si la burocratització
dels processos d’abordatge de les agressions masclistes en les organitzacions
i la seva dilatació en el temps
poden ser causa, precisament, d’aquesta inefectivitat.
També cal repensar si els protocols dels
quals les organitzacions ens hem dotat tenen
una finalitat adequada o són una eina per tirar endavant processos de justícia paral·lela
sense un sistema sòlid darrera que doni garanties tant a la víctima com a l’acusat,
no revictimitzi i doni una resposta
coherent i ponderada que sigui veritablement reparadora, o si pel contrari
acaben sent una centrifugadora de militància.
Un dels elements que podríem considerar
que generen més problemes que solucions en relació a aquests protocols, és el
fet que sovint sigui per deixadesa o per falta d’efectius i seguiment, hi ha processos que queden oberts, o mal
tancats o desatesos i que per tant ni la víctima rep una reparació conseqüent
al dany que ha rebut, ni l’agressor compta amb cap mena de garantia pel que fa
el compliment de la sanció que se li hagi imposat, si és que a més, aquesta
és coherent tant per la gravetat dels fets com per el rescabalament dels danys.
Per tant doncs, un dels primers passos
per buscar solucions concretes al masclisme en les nostres organitzacions és tenir clar els límits del abordatge de les
agressions masclistes que es poden fer en el si d’un col·lectiu ja que cap
organització pot actuar com una justícia paral·lela si no que ha de tenir la capacitat d’atendre aquelles
agressions masclistes que no siguin delictives i treballar-les, i dotar-se
d’eines per acompanyar a la víctima en
el cas de les agressions masclistes que sí siguin delictives com pot ser el
suport i acompanyament jurídic, emocional i material a les dones de l’organització
que hagin patit una agressió masclista delictiva.
Un segon pas és reflexionar sobre què
volem aconseguir davant una denúncia d’agressió masclista. Quan es tracta d’una
denúncia personalitzada que assenyala comportaments i actituds que un home hagi
tingut amb una o més dones, cal que
pensem per a què ho fem i si busquem una reparació del dany o simplement estem
posant de manifest el nostre legítim enfadament.
En cas de buscar una reparació del dany,
cal tenir clar que la sanció no pot venir imposada per la víctima ni el seu
entorn, si no que ha de tenir uns
criteris que lluny d’arbitrarietats, proporcionin a la víctima una reparació i
al agressor la obligació del seu compliment però també permeti que aquest home
canviï les seves actituds.
En
cap cas podem basar les sancions en la venjança o l’escarni públic perquè
justament com a revolucionàries abominem del sistema penitenciari punitiu que
no rehabilita, i per tant, caure en aquest parany seria fer-nos trampes amb una
qüestió molt sensible i perillosa.
Per tant, doncs, davant agressions masclistes delictives com poden ser maltractament
físics, psíquics o abusos sexuals, la
resposta de les organitzacions no pot ser la d’arbitrar en la situació
perquè com a conseqüència d’això ni l’agressor compleix una sanció proporcional
al dany causat ni la víctima pot rebre una reparació sigui perquè la
organització no té ni recursos ni poder ni (per sort) legitimitat per imposar
determinades sancions com podrien ser les econòmiques, si no que la seva funció ha de ser la d’acompanyar i donar suport
jurídic, material i emocional a la víctima i, per tant, el rol de la
organització no pot transcendir els conflictes no delictius.
Les víctimes d’agressions masclistes no
delictives també hem de tenir clar que, evidentment tenim tot el dret de exigir un procés de reparació del dany que ens
hagi causat un company nostre, però també és necessari que existeixin
mecanismes per ponderar aquesta reparació perquè una víctima a qui han
manipulat, faltat al respecte o generat situacions d’estrès emocional (i compte
que no estic referint-me a situacions de maltractament psicològic) sentirà
dolor i ràbia perquè li han fet mal i la seva opinió no podrà ser ponderada.
I no, evidentment no és ètic que en les
organitzacions revolucionàries hi hagi homes que vagin deixant cadàvers
emocionals al seu pas, però no podem ni
hem de voler esperar sancions que puguin tenir com a conseqüència la victimització
de l’agressor en tant que esdevé una persona a qui se li ha aplicat una
sanció sense garanties en el procés i sense un objectiu clar, definit i finit en el temps.
És important centrar-nos en aquest punt,
el de no victimitzar l’agressor, i encara que a priori ens pugui semblar poc
popular, les víctimes també hem de fer una reflexió sobre la nostra
responsabilitat a l’hora de fer públiques situacions de masclisme que hem
viscut ja que en primer lloc estem exposant públicament la nostra intimitat encara
que sigui d’una manera anònima, sense saber si tindrem una xarxa de suport
suficientment tupida per sostenir-nos quan el desgast emocional que suposa prendre
una decisió així ens pugui fer mal i potser hi ha altres mecanismes que ens
poden ajudar a fer un millor abordatge, sobretot per a nosaltres mateixes.
I en segon lloc, també hem de reflexionar sobre la nostra
responsabilitat a l’hora de posar al punt de mira una persona que si bé pot
haver tingut comportaments reprovables perquè són masclistes, no ha comès cap
delicte. I, a més a més, les arbitrarietats en l’abordatge d’aquestes
situacions porta a impedir un reconeixement dels fets per part de l’home que ha
actuat de manera masclista i també a retornar a la militància havent
transformat les seves actituds i formes de relacionar-se.
En aquest sentit, cal que revisem quin és l’objectiu de les sancions que
volem que s’imposin en casos d’agressions masclistes no delictives si és que
volem sancions que tinguin com a
objectiu el càstig o si volem sancions que generin canvis en els homes.
Un fet que ens mereix també una reflexió
és l’ús de les xarxes socials a l’hora de posar de manifest el masclisme en les
organitzacions, especialment front les denúncies anònimes i la credibilitat que
li vulguem donar, sobretot quan aquestes denúncies o bé no són concretes en els
fets, o bé posen de manifest situacions que, si bé des del dolor de la víctima
poden ser importants, no són fets que suposin un delicte ni tan sols una
agressió no delictiva greu, però que
assenyalen de manera molt clara una persona, exposant-la sense que pugui tenir
el dret a defensar-se.
Val
la pena valorar també quina credibilitat volem donar a determinades denúncies
anònimes que poden aparèixer a les xarxes socials, amb l’argument -veraç- de la indefensió
que genera una denúncia interposada per una dona, donar ales a determinades
denúncies anònimes és una arma de doble fil, sobretot perquè acceptar-les com a bones i facilitar-ne la
visibilizació sense tenir cap mena de certesa, ens pot jugar molt a la contra
si darrera no hi ha cap solidesa ja que dona arguments per acusar de falsa
qualsevol altra denúncia i, per tant, és important pels interessos de les dones
que denuncien, no donar per bona qualsevol denúncia sense tenir més informació
al respecte.
Finalment, és important, encara que ens
pugui no agradar quan sentim malestar emocional perquè hem sigut víctimes, acceptar que qualsevol persona, per més mal
que ens hagi pogut causar, té dret a defensar-se. Si no fos així, estaríem creant
un sistema de justícia paral·lela més semblant a una caça de bruixes que als
principis que hauria de tenir una organització revolucionària. I aquesta
defensa, passa en primer lloc per donar-li la opció de fer-ho, és a dir, fer-lo
coneixedor dels fets dels que se l’acusa i portant les acusacions per vies que evitin
l’escarni públic abans que pugui ser-ne coneixedor.
En conclusió, és important limitar de manera molt restrictiva les
atribucions dels protocols de les organitzacions per evitar un sistema
paral·lel a la justícia formal i, en qualsevol cas, posar eines al servei de les dones que pateixin agressions masclistes
delictives i reflexionar com volem actuar davant situacions d’agressions
masclistes no delictives per no caure en
contradiccions i arbitrarietats sobre la seva gestió perquè no podem exigir un sistema penitenciari que
rehabiliti i basar les nostres sancions en la venjança desfermada i incommensurable.